Xerrada
a la presentació de l'exposició:
1
de desembre de 2013
Bona
tarda a tothom,
primer
de tot agrair la confiança posada en la meva persona i com a membre
del Grup Fotogràfic, per a fer la presentació d'aquest acte.
Després
d'aquest preàmbul, quan vaig començar a donar voltes a aquesta
presentació em van venir moltíssimes coses al cap. Una és una mena
de tristesa que sempre em noto, quan m'adono que se'm proposa per
quota. No és el primer cop, en altres lloc i moments, he estat la
quota jove (per allà els 18); també he fet doblet i he estat la
quota femenina i de poble. De fet al Grup Fotogràfic, durant molt
temps he estat, jo sola, la secció femenina, per sort, en aquests
moments, som unes quantes més a repartir aquest honor.
De
totes les activitats o espais on he estat quota d'alguna cosa o
altra, sempre n'he tret aspectes positius. Conèixer gent diferent i
ampliar coneixements són els factors més remarcables d'aquest fet.
A vegades, però, quan hi reflexiono, penso...
m'agradaria
tant que se'm reconegues tan sols per ser jo mateixa! Però ja veieu,
a principis del segle XXI, i encara no ens valorem només com a
persones.
Després
d'aquesta primera reflexió, que em desagreuja per no ser la millor
opció per presentar l'exposició fotogràfica, sinó que molts dels
meus companys al Grup Fotogràfic ho podrien fer millor, us he de dir
que en realitat sóc la opció dona, manlleuenca i fotògrafa, que ja
és bastant.
Us
parlaré de la meva experiència com a fotògrafa, que jo me'n
considero, però aquest fet sempre té un punt de reconeixement dels
altres. En aquest apartat, sí que tot sovint m'he sentit més
qüestionada només pel fet de ser dona. Us explicaré alguns
exemples.
Tinc
la sort de compatir la vida amb un fotògraf prou reconegut, en XeviVilaregut. Sobre aquest fet, m'han passat un seguit de prejudicis.
Amb tot tipus de gent, des de persones més properes fins a d'altres
que em coneixen poc. El més normal és que es pensin que em vaig
introduir a la fotografia gràcies a en Xevi, com que ell és
fotògraf...
Quants
d'aquí, honestament, no ho heu pensat? O us ha passat pel cap?
Deixeu-me
que ho desmenteixi. La meva passió per la fotografia me la van
transmetre els meus pares, sobretot la mare, que va retratar tota la
nostra infantesa. Quina sort que hem tingut!
També
va ser ella, que em va empènyer a demanar a en Joan Gabarró, veient
que gastava tants carrets, què era allò del Grup Fotogràfic i m'hi
apuntés. També em va ajudar a comprar la primera reflèx. Gràcies
mare, ja veus, amb aquesta primera empenta ara he de presentar un
acte!
Altres
fets curiosos que m'han passat és que amics meus, d'aquells que en
diem de tota la vida, que sempre m'han vist amb la càmera penjada,
li demanin a ell per fer qualsevol foto, passant per alt el grau
d'amistat que ens uneix. Què hi farem! Ell la té més grossa.... la
càmera i també algun objectiu. I si tenim en compte que retratar
allò que és quotidià m'agrada més a mi que a ell, posen la pota
fins a sota l'aixella.
Aquestes
actituds, al principi em malhumoraven, ara ja no. Resulta que sóc
més lliure si no em demanen que faci cap foto en concret, i a en
Xevi li toca fer alguna foto que no li ve de gust... “gangas del
oficio”, i de pagar autònoms, perquè es veu que si pagues
impostos, de fotografia (els altres jo també els pago) ets més bon
fotògraf!
De
tot aquest fet, el que més em noto a mi mateixa, és que em vull
diferenciar, i us he de dir que em costa molt. Fins i tot hi ha
moments que em desanimo amb la fotografia, sort que ella no em deixa
i torna la passió.
De
fet a la història de la fotografia, aquesta situació ha passat
altres vegades, algunes fins i tot documentades. Un exemple
escandalós, el tenim amb en Robert Capa, un fotògraf famós que va
retratar, entre altres coses, la nostra guerra civil. Sembla que
moltes de les fotografies famoses podrien ser de la seva companya
molt menys coneguda i reconeguda, la Gerda Taro.
Amb
tots aquests pensaments al cap, no em puc imaginar, com devien viure
el fet de ser fotògrafes totes aquestes dones que veiem a
l'exposició. Quan visiteu l'exposició, no sé si ja ho heu pogut
fer, us adonareu que algunes -les que podien viure de la fotografia-,
eren esposes o filles de... Malgrat fer fotos interessantíssimes.
A
Catalunya, com recull aquesta exposició, sembla que ha passat com a
tot arreu. Primer les dones retrataven o bé temes més quotidians,
-el que aquí en diuen costumistes- o bé retrats. Ja ho observareu,
sobretot a les fotògrafes del s XIX, principi del XX.
Una
de les primeres dones més reconegudes, -almenys en els llibres de
fotografia-, és Júlia Margaret Cameron, els seus retrats de gent,
són molt coneguts. Potser la podríem equiparar als retrats que
també fa Anaïs Napoleon a Barcelona a finals del segle XIX. Tot i
que ella, l'Anaïs, regentava un negoci amb el seu marit, i en canvi
la Júlia Margaret Cameron, que era anglesa, feia fotografies per
plaer, era una senyora benestant, inquieta pels temes artístics del
moment. També en tenim exemples a l'exposició, la fotografia no era
a l'abast de tothom i són les famílies de classe alta les que poden
accedir-hi, en l'exposició tenim la mostra de la Madronita Andeu,fotos ben exquisides.
És
doncs gràcies a moltes dones que tenim imatges de vida quotidiana,
sobretot en les primeries de la fotografia. Elles eren qui retrataven
el que tenien més a prop. En aquest sentit ens podem sentir
contentes, tenim icones gràfiques que passaran a la posteritat i
explicaran com es vivia en altres temps, no massa llunyans encara,
però molt interessants. També és habitual que les fotògrafes, ens
regalin instantànies de moments més intimistes, petits espais de
vida, petits bocinets d'allò més preuat; de l'existència de cada
dia.
Us
he de confessar, però, que el primer cop que vaig veure l'exposició,
deu fer un parell d'anys, em va impactar. Totes aquestes reflexions
que us he fet ara, no hagueren estat igual. Només coneixia autors
catalans homes, jo mateixa no havia reflexionat si a les primeries de
la fotografia, aquí a casa nostra, algunes dones havien agafat la
càmera per fer fotos. Quan la vam visitar, vaig estar molt agraïda
d'observar-la tota i saber una mica més de la nostra història que
sovint desconeixem, però que ben segur les dones sempre hi hem
estat.
Per
això, per tot el que ens aporta a les dones que ara estem fent
fotografia, el meu reconeixement, encara que sigui petit, agraint
aquesta iniciativa, per fer-nos adonar que abans que nosaltres hi ha
hagut d'altres que n'han sabut molt i que sovint, massa sovint, no
han estat reconegudes.
Res
més a dir-vos, tan sols que us ho passeu molt bé amb les seves
imatges i amb el concert del Centelles Gospel Chor que tot seguit
començarà.
Immaculada
Tubau Prat
1
de desembre de 2013
Comentaris
Visca les dones!!!!!
Et conec molt i a en Xevi més, i m'encanta aquesta bona tendència de ser inquieta per tot i demostrar-ho en la fotografia, en concret i en el teu cas. Ja saps que crear m'apassiona i crear és disfrutar, de manera molt personal, no esperem res a canvi per què ja ho tenim.
Es bo per la salut, sobretot mental, tenir alguna oportunitat per desconectar-se de la monotonia que ens abruma i a vegades ens deprimeix, per això felicitats per haver trobat un camí ( llarg camí ja) que et permet trametre les teves emocions en el camp que has escollit.
Només un matís, quan parles de les dones noto un cert to de victimisme que no m'agrada, ja ho hem debatut alguna vegada (jejejeje) i no ens posarem d'acord, però és magnífic que tothom tingui un punt de vista diferent i se'n pugui parlar des del respecte, això ens fa més humans i amics.
Endavant amb els teus somnis per què somiar ens pertany i el futur és nostre, un petó ben gran!!!!!!!