diumenge, 26 d’abril de 2015

Ser fotògrafa

Xerrada a la presentació de l'exposició:
1 de desembre de 2013


Bona tarda a tothom,
primer de tot agrair la confiança posada en la meva persona i com a membre del Grup Fotogràfic, per a fer la presentació d'aquest acte.

Després d'aquest preàmbul, quan vaig començar a donar voltes a aquesta presentació em van venir moltíssimes coses al cap. Una és una mena de tristesa que sempre em noto, quan m'adono que se'm proposa per quota. No és el primer cop, en altres lloc i moments, he estat la quota jove (per allà els 18); també he fet doblet i he estat la quota femenina i de poble. De fet al Grup Fotogràfic, durant molt temps he estat, jo sola, la secció femenina, per sort, en aquests moments, som unes quantes més a repartir aquest honor.

De totes les activitats o espais on he estat quota d'alguna cosa o altra, sempre n'he tret aspectes positius. Conèixer gent diferent i ampliar coneixements són els factors més remarcables d'aquest fet. A vegades, però, quan hi reflexiono, penso...
m'agradaria tant que se'm reconegues tan sols per ser jo mateixa! Però ja veieu, a principis del segle XXI, i encara no ens valorem només com a persones.

Després d'aquesta primera reflexió, que em desagreuja per no ser la millor opció per presentar l'exposició fotogràfica, sinó que molts dels meus companys al Grup Fotogràfic ho podrien fer millor, us he de dir que en realitat sóc la opció dona, manlleuenca i fotògrafa, que ja és bastant.

Us parlaré de la meva experiència com a fotògrafa, que jo me'n considero, però aquest fet sempre té un punt de reconeixement dels altres. En aquest apartat, sí que tot sovint m'he sentit més qüestionada només pel fet de ser dona. Us explicaré alguns exemples.

Tinc la sort de compatir la vida amb un fotògraf prou reconegut, en XeviVilaregut. Sobre aquest fet, m'han passat un seguit de prejudicis. Amb tot tipus de gent, des de persones més properes fins a d'altres que em coneixen poc. El més normal és que es pensin que em vaig introduir a la fotografia gràcies a en Xevi, com que ell és fotògraf...

Quants d'aquí, honestament, no ho heu pensat? O us ha passat pel cap?

Deixeu-me que ho desmenteixi. La meva passió per la fotografia me la van transmetre els meus pares, sobretot la mare, que va retratar tota la nostra infantesa. Quina sort que hem tingut!

També va ser ella, que em va empènyer a demanar a en Joan Gabarró, veient que gastava tants carrets, què era allò del Grup Fotogràfic i m'hi apuntés. També em va ajudar a comprar la primera reflèx. Gràcies mare, ja veus, amb aquesta primera empenta ara he de presentar un acte!

Altres fets curiosos que m'han passat és que amics meus, d'aquells que en diem de tota la vida, que sempre m'han vist amb la càmera penjada, li demanin a ell per fer qualsevol foto, passant per alt el grau d'amistat que ens uneix. Què hi farem! Ell la té més grossa.... la càmera i també algun objectiu. I si tenim en compte que retratar allò que és quotidià m'agrada més a mi que a ell, posen la pota fins a sota l'aixella.

Aquestes actituds, al principi em malhumoraven, ara ja no. Resulta que sóc més lliure si no em demanen que faci cap foto en concret, i a en Xevi li toca fer alguna foto que no li ve de gust... “gangas del oficio”, i de pagar autònoms, perquè es veu que si pagues impostos, de fotografia (els altres jo també els pago) ets més bon fotògraf!

De tot aquest fet, el que més em noto a mi mateixa, és que em vull diferenciar, i us he de dir que em costa molt. Fins i tot hi ha moments que em desanimo amb la fotografia, sort que ella no em deixa i torna la passió.

De fet a la història de la fotografia, aquesta situació ha passat altres vegades, algunes fins i tot documentades. Un exemple escandalós, el tenim amb en Robert Capa, un fotògraf famós que va retratar, entre altres coses, la nostra guerra civil. Sembla que moltes de les fotografies famoses podrien ser de la seva companya molt menys coneguda i reconeguda, la Gerda Taro.

Amb tots aquests pensaments al cap, no em puc imaginar, com devien viure el fet de ser fotògrafes totes aquestes dones que veiem a l'exposició. Quan visiteu l'exposició, no sé si ja ho heu pogut fer, us adonareu que algunes -les que podien viure de la fotografia-, eren esposes o filles de... Malgrat fer fotos interessantíssimes.

A Catalunya, com recull aquesta exposició, sembla que ha passat com a tot arreu. Primer les dones retrataven o bé temes més quotidians, -el que aquí en diuen costumistes- o bé retrats. Ja ho observareu, sobretot a les fotògrafes del s XIX, principi del XX.

Una de les primeres dones més reconegudes, -almenys en els llibres de fotografia-, és Júlia Margaret Cameron, els seus retrats de gent, són molt coneguts. Potser la podríem equiparar als retrats que també fa Anaïs Napoleon a Barcelona a finals del segle XIX. Tot i que ella, l'Anaïs, regentava un negoci amb el seu marit, i en canvi la Júlia Margaret Cameron, que era anglesa, feia fotografies per plaer, era una senyora benestant, inquieta pels temes artístics del moment. També en tenim exemples a l'exposició, la fotografia no era a l'abast de tothom i són les famílies de classe alta les que poden accedir-hi, en l'exposició tenim la mostra de la Madronita Andeu,fotos ben exquisides.

És doncs gràcies a moltes dones que tenim imatges de vida quotidiana, sobretot en les primeries de la fotografia. Elles eren qui retrataven el que tenien més a prop. En aquest sentit ens podem sentir contentes, tenim icones gràfiques que passaran a la posteritat i explicaran com es vivia en altres temps, no massa llunyans encara, però molt interessants. També és habitual que les fotògrafes, ens regalin instantànies de moments més intimistes, petits espais de vida, petits bocinets d'allò més preuat; de l'existència de cada dia.
Us he de confessar, però, que el primer cop que vaig veure l'exposició, deu fer un parell d'anys, em va impactar. Totes aquestes reflexions que us he fet ara, no hagueren estat igual. Només coneixia autors catalans homes, jo mateixa no havia reflexionat si a les primeries de la fotografia, aquí a casa nostra, algunes dones havien agafat la càmera per fer fotos. Quan la vam visitar, vaig estar molt agraïda d'observar-la tota i saber una mica més de la nostra història que sovint desconeixem, però que ben segur les dones sempre hi hem estat.
Per això, per tot el que ens aporta a les dones que ara estem fent fotografia, el meu reconeixement, encara que sigui petit, agraint aquesta iniciativa, per fer-nos adonar que abans que nosaltres hi ha hagut d'altres que n'han sabut molt i que sovint, massa sovint, no han estat reconegudes.

Res més a dir-vos, tan sols que us ho passeu molt bé amb les seves imatges i amb el concert del Centelles Gospel Chor que tot seguit començarà.


Immaculada Tubau Prat
1 de desembre de 2013



dijous, 2 d’abril de 2015

Càndida Pérez Martínez

Càndida Pérez Martínez, una relació que em ve de lluny.

Tota la vida he cantat, amb el meu pare, al cotxe amb la tieta Consol i el tiet Jaume. La música que escoltàvem i cantàvem, era molt variada i eclèctica i així he sortit jo.
Als 16, en plena adolescència escoltava el Setge Jutges, tots els discs que hi havia per casa. No sé en quin moment la tieta em va deixar un disc que es deia: El cuplet a Barcelona, cantat per la Núria Feliu. Me les sé totes i cada una. Aquell disc es devia gastar i tot de tantes vegades que el vaig arribar a sentir.
Jo no ho sabia, però darrera aquests cuplets, hi havia la Càndida Pérez Martínez. Aquí en vull fer una breu memòria, ja que de dones famoses no anem gaire ben servits.
Aquí trobareu la una web de dedicada a ella i molta informació.

Us deixo amb un video de les de Calaix, que en fan una versió magnífica de la cançó caramelles.

video

Programa de Tv3 on s'explica que són els cuplets i la Càndida Pérez Martínez.